Climatització per a hospitals i centres sanitaris: requisits tècnics

La climatització d’un hospital o centre sanitari és una de les disciplines més exigents de l’enginyeria d’instal·lacions. No es tracta sols de mantindre una temperatura confortable: es tracta de crear ambients controlats que previnguen infeccions, protegisquen pacients immunodeprimits, garantisquen condicions estables per a la conservació de medicaments i equips, i complisquen amb una normativa que no deixa marge a la improvisació.

Un error en el disseny o en el manteniment de la climatització d’un quiròfan, una UCI o un laboratori hospitalari pot tindre conseqüències directes sobre la salut dels pacients. Este article recull els aspectes tècnics fonamentals que han de conéixer-se a l’hora d’abordar un projecte de climatització sanitària.

Normativa de referència

UNE 100713

La norma UNE 100713 (“Instal·lacions de condicionament d’aire en hospitals”) és la referència tècnica principal a Espanya per al disseny de sistemes de climatització en centres sanitaris. Estableix:

• Classificació de les zones hospitalàries per nivell d’exigència.
• Condicions de temperatura i humitat per a cada tipus de zona.
• Cabals mínims d’aire exterior.
• Nivells de filtració requerits.
• Règims de pressió diferencial entre zones.

RITE

El Reglament d’Instal·lacions Tèrmiques en els Edificis s’aplica de forma general, però la norma UNE 100713 preval en els aspectes específics de l’àmbit sanitari, sent més exigent en la majoria dels paràmetres.

Directrius de control d’infeccions

Les guies de l’ECDC (Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de Malalties) i els protocols de les comissions d’infeccions hospitalàries complementen la normativa tècnica amb recomanacions específiques sobre la relació entre la climatització i el control d’infeccions nosocomials.

Classificació de zones hospitalàries

La norma UNE 100713 classifica les zones d’un hospital en funció del seu nivell d’exigència quant a qualitat de l’aire:

Zona de molt alt risc (Classe I)

• Quiròfans de cirurgies especials (trasplantaments, cardíacs, ortopèdics amb implants).
• Zones de pacients immunodeprimits severs.
• Requisits: filtració HEPA (H13), flux laminar, pressió positiva, temperatura 20-24 C, humitat relativa 45-55%, més de 20 renovacions d’aire per hora.

Zona d’alt risc (Classe II)

• Quiròfans convencionals, paritoris, UCI, unitats de neonatologia.
• Requisits: filtració d’alta eficiència (F9 + H13), pressió positiva respecte a passadissos, 15-20 renovacions per hora.

Zona de risc mitjà (Classe III)

• Sales d’hospitalització, urgències, consultes, laboratoris.
• Requisits: filtració mitjana-alta (F7-F9), 6-10 renovacions per hora, pressió controlada.

Zona de risc baix (Classe IV)

• Àrees administratives, sales d’espera, vestíbuls.
• Requisits: similars als d’un edifici d’ús terciari convencional, amb filtració F7 mínima.

Zones de pressió negativa

• Sales d’aïllament de pacients infecciosos, laboratoris de microbiologia.
• Requisits específics: la sala ha de mantindre’s a pressió negativa respecte al passadís per a evitar que l’aire contaminat isca a l’exterior. L’aire d’extracció ha de tractar-se amb filtració HEPA abans de ser expulsat.

Filtració de l’aire: la barrera contra les infeccions

La filtració és l’aspecte més crític de la climatització hospitalària. Els contaminants que ha de filtrar el sistema no són sols pols o partícules: són microorganismes (bacteris, virus, espores de fongs) que poden causar infeccions greus en pacients vulnerables.

El sistema de filtració típic en un hospital té tres etapes:

1. Prefiltre (G4-M5): en la presa d’aire exterior, reté partícules gruixudes i protegeix els filtres posteriors.
2. Filtre intermedi (F7-F9): en la UTA, reté la major part de les partícules fines.
3. Filtre final HEPA (H13-H14): en el difusor terminal de la sala, just abans que l’aire entre en l’espai crític. Els filtres HEPA H13 retenen el 99,95% de les partícules de 0,3 micres.

La integritat dels filtres HEPA ha de verificar-se periòdicament mitjançant el test d’integritat amb aerosol (DOP test), que detecta fugues en el medi filtrant o en les juntes d’instal·lació. Un filtre HEPA amb una fuga del 0,01% deixa de complir la seua funció de barrera.

Pressions diferencials: el concepte clau

El control de les pressions diferencials entre zones és el mecanisme que garanteix que l’aire es mou sempre des de les zones netes cap a les zones menys netes, i mai a l’inrevés. El principi és simple:

• Les zones més netes es mantenen a major pressió (pressió positiva).
• Les zones menys netes estan a menor pressió.
• La diferència de pressió habitual entre zones contigües és de 5 a 15 Pa.

En un quiròfan, la cascada de pressions típica és: quiròfan (major pressió) > preparació > passadís net > passadís general. D’esta manera, si s’obri una porta, l’aire flueix del quiròfan cap a l’exterior i no a l’inrevés, impedint l’entrada de contaminants.

En les sales d’aïllament infecciós, la lògica s’inverteix: la sala es manté a pressió negativa per a impedir que l’aire del pacient infecciós isca al passadís.

El control d’estes pressions requereix comportes motoritzades en els conductes, variadors de freqüència en els ventiladors i sensors de pressió diferencial amb regulació automàtica. Una fallada en el control de pressions pot invalidar tota l’estratègia de prevenció d’infeccions de l’hospital.

Condicions de temperatura i humitat

Les condicions ambientals varien segons el tipus de zona:

En els quiròfans, la temperatura ha de ser regulable per l’equip quirúrgic en funció del tipus d’intervenció. Algunes cirurgies requereixen temperatures més baixes (20 C o fins i tot inferiors) per a reduir el metabolisme del pacient.

La humitat relativa és crítica en els quiròfans per dos raons: una humitat massa baixa afavoreix l’acumulació de càrrega electrostàtica (perillosa en presència de gasos anestèsics i equips elèctrics) i resseca les mucoses del pacient; una humitat massa alta afavoreix la proliferació de fongs i bacteris.

Redundància i fiabilitat

Un hospital no pot quedar-se sense climatització. Els sistemes han de dissenyar-se amb redundància suficient per a garantir el servei continu:

• UTA amb ventiladors redundants: si un ventilador falla, l’altre assumeix la càrrega automàticament.
• Refredadores i calderes en configuració N+1: una unitat de suport per cada grup d’unitats principals.
• Alimentació elèctrica d’emergència: les UTA de zones crítiques han d’estar connectades al grup electrogen de l’hospital.
• Sistema de gestió centralitzat (BMS): monitorització en temps real de totes les variables amb alarmes escalonades i registre històric.

Manteniment en entorns sanitaris

El manteniment de la climatització en un hospital té condicionants específics:

• Les intervencions en zones crítiques han de coordinar-se amb l’activitat clínica per a minimitzar el risc de contaminació.
• La substitució de filtres HEPA en quiròfans requereix un protocol específic que inclou la descontaminació posterior i la verificació de la integritat del nou filtre.
• Els controls de la qualitat microbiològica de l’aire (mostrejos amb impactador) han de realitzar-se periòdicament i després de qualsevol intervenció en el sistema.
• La documentació del manteniment ha de ser traçable i estar disponible per a les auditories sanitàries.

En Acoval Instal·lacions Tècniques tenim experiència en la instal·lació i el manteniment de sistemes de climatització per al sector sanitari a València. Si gestiones un centre sanitari, una clínica o un laboratori i necessites un sistema de climatització que complisca amb la normativa sanitària, o si vols auditar la teua instal·lació actual, contacta amb nosaltres a través de la nostra pàgina de contacte.